Programa obert 2020

Les onze conferències van estar a càrrec d’Eduardo Bonito, María Langarita, Fabrizio Barozzi, Ivan Pintor, Zaida Muxí, Smiljan Radic, Hisao Suzuki, William JR Curtis, José Manuel Castanheira, Laia Torrents i Roger Aixut de CaboSanRoque, Maria Muñoz y Pep Ramis de MalPelo i Pep Gatell de La Fura dels Baus, totes precedides per creacions de videoart del cicle Matèria Bosc II.

A més es van poder veure imatges i reflexions de William JR Curtis a la sèrie Teatime with Champagne.

Matèria Bosque II és una selecció de videoart que celebra la potència estètica i política dels arbres com a éssers de futur. Els arbres són agents de regeneració que ens informen i inspiren. Amb ells aprenem a habitar el món de manera sostenible. Vivim al planeta dels arbres però hem deixat de veure’ls, hem oblidat els seus noms i hem oblidat que en depenem per sobreviure. Ara, en plena crisi climàtica, és més important que mai recuperar la nostra vinculació amb ells i celebrar-los com a aliats necessaris per evitar el col·lapse ecològic.

És un projecte de la Fundació Bunka amb la curadoria d’Eduardo Bonito i Isabel Ferreira en col·laboració amb LABEA – Laboratorio de Artes Vivas y Ecologia.

Paraules de benvinguda

Assumpció Puig, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC)

Assumpció Puig (Girona, 1954) és arquitecta per l´Escola Tècnica Superior d´Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC). Actualment ostenta el càrrec de Degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i forma part en nom del COAC del patronat de les Fundacions Mies van der Rohe, Docomomo Ibèric, Rafael Masó, Barcelona Centre de Disseny, Institut Tècnolocic de la Construcció, i és membre del Consell Empresarial de la UPC, i del Consell assessor de l’ICAEN.

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, fundat el 1931 i hereu de l’antiga Associació d’Arquitectes (1874), és una corporació de dret públic que representa els arquitectes catalans, impulsa l’excel·lència en l’arquitectura i en difon els valors, especialment la dimensió social i cultural.

Competing for Sunlight: Oak
Àustria (2017), 6 min
Direcció: Dagmar Dachauer

Oak (Roble) és una versió contemporània de l’antiga comprensió humana del roure com una porta d’entrada a altres realitats. És una sèrie de curtmetratges de dansa que expliquen petites històries al voltant de diferents espècies d’arbres. Dagmar Dachauer és ballarina, intèrpret, coreògrafa i cineasta independent, amb seu a Bèlgica i Àustria. El 2015, va fundar l’associació d’art Umfug, on realitza actuacions i projectes cinematogràfics amb col·laboradors procedents de diversos entorns, com música, disseny de so, cinematografia, arts visuals i ecologia.

Directora: Dagmar Dachauer; Coreografia i Dansa: Dagmar Dachauer, Knut Vikström Precht; Cinematografia: Kilian sempre ple; Assistent de direcció: David Mair; Assistent de càmera: Benjamin Lachower; Edició: Rudi Maerten; So: Daniel Pérez Hajdu; Classificació del color: Kilian sempre ple; Dramaturg: Christine Fentz; Gerent de producció: Benjamin Lachower; Productora: Dagmar Dachauer; Coproductora: Bert De Somviele, Christine Fentz; Coproducció: Secret Hotel, Dommelhof C-TAKT, BOS; Produït per: UMFUG; Recolzat per la Cancelleria Federal d’Àustria, Estat d’Alta Àustria.

Matèria Bosc II

Eduardo Bonito

Eduardo Bonito (São Paulo, Brasil, 1969) s’ha format en Arts Escèniques i Relacions Públiques per la Universidade de São Paulo (USP), Brasil, i en Actuació per la Middlesex University, Regne Unit. Actualment és un dels directors artístics de la Biennal d’Arts del Cos, Imatge i Moviment de Madrid (BACmadrid) i des del 2005 director de Dança em Foco – Festival Internacional de Video i Dansa (Brasil). Va ser director artístic del festival Panorama de Rio de Janeiro (2004-2013) i project manager a Artsadmin de Londres (1996-2001). És fundador de diverses xarxes i consultor per a institucions i fundacions d’Amèrica Llatina i d’Europa. Treballa regularment com a mentor d’artistes residents als Teatres de Canal de Madrid i d’artistes residents i participants del Projecte PEA al Graner/Mercat de les Flors de Barcelona. Des del 2017 és productor creatiu del col·lectiu danès hello!earth.

El bosque hueco de Lucía Loren
Espanya (2004), 9 min
Direcció: Juanma Valentín, Lucía Loren

Lucia Loren realitza una sèrie d’intervencions a la natura en què exalça l’arbre com a part fonamental d’un paisatge i la seva memòria. Aquestes intervencions han servit de fil conductor perquè Juanma Valentín faci una videocreació que remarca els valors estètics i culturals d’un paisatge viu. Juanma Valentín és creador audiovisual i teatral, i director de la productora Ulls de núvol.

Director: Juanma Valentín; Artista: Lucia Loren; Música: Claudio Recabarren; Postproducció audiovisual: Adan Latonda_FONOFOX.

Ser part

María Langarita

María Langarita (Saragossa, 1979) és doctora arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid (ETSAM-UPM), on és professora de projectes. El 2005 funda juntament amb Víctor Navarro l’oficina d’arquitectura Langarita-Navarro a Madrid. La seva obra ha rebut diversos premis nacionals i internacionals com ara el Premi FAD d’Arquitectura (2012), la Menció especial a l’arquitecte emergent del Premi Mies van der Rohe (2013) o el premi de la Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme (2013). El seu treball ha estat seleccionat a diverses mostres com la Biennal d’Arquitectura de Venècia (2014 i 2008), la Biennal Iberoamericana d’Arquitectura i Urbanisme (2014) o la Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme (2013 i 2011), l’Architekturzentrum de Viena 2014), el Royal Institute of British Architects (2013) i la seva obra forma part de la col·lecció permanent del Centre Pompidou. La seva obra ha estat recollida en diverses publicacions i compten amb un número monogràfic a la revista 2G.

Ash Dome
Regne Unit (1977-), 9:43 min
Direcció: Peter Telfer, Artista: David Nash

Al febrer de 1977, es van plantar 22 freixes en cercle amb l’objectiu de crear un espai amb volta, un espai per al segle XXI. El film documenta al llarg de dècades l’escultura viva “Ash Dome” (Cúpula de freixes) de David Nash ubicada a Ffestiniog Valley al País de Gal·les. David Nash és conegut pel seu treball amb els arbres: “Jo prenc l’arbre prestat, el treballo i després, si vull, al cap d’un temps puc tornar-lo a la terra perquè aquesta l’absorbeixi i comenci de nou el cicle vital”. Peter Telfer és un cineasta la missió del qual ha estat connectar i documentar l’escena artística a Gal·les. És fundador de Culture Colony/Wladfa Newydd com a espai per compartir i desenvolupar idees per a la comunitat creativa de Gal·les.

Director: Peter Telfer; Artista: David Nash.

Tres projectes a Suïssa

Fabrizio Barozzi

Barozzi Veiga va ser fundat l’any 2004 a Barcelona per Fabrizio Barozzi (Rovereto, Itàlia, 1976) i Alberto Veiga (Santiago de Compostela, 1973). La seva obra inclou el Consell Regulador DO Ribera del Duero (2011), la Szczecin Philharmonic Hall (2014), el Bündner Kunstmuseum a Chur (2018) el Musée cantonal des Beaux-Arts Lausanne (2019) i la Tanzhaus Zürich (2019). Han estat distingits entre d’altres amb el Premi AJAC Joves Arquitectes de Catalunya (2007), el Premi Mies van der Rohe d’Arquitectura Europea (2015), el Premi RIBA Award for International Excellence (2018) i el Premi Best Architects 20 Award (2019) . Han participat en exposicions internacionals, entre les quals destaquen la Chicago Architecture Biennal (2017) i la Biennale di Venezia (2014 i 2016). La seva obra s’ha publicat a les monografies Barozzi Veiga (2014), a + o 535 (2015) i A-Mag (2018).

The Wind Telephone
EUA (2016), 6 min
Direcció: Jody Stillwater
Coreografia: Nicole Klaymoon

L’obra és un viatge al món imaginari d’una nena que acaba de perdre la mare, construint un paisatge íntim i atemporal on la protagonista intenta trobar el seu lloc. La companyia de Nicole Klaymoon treballa amb narratives silenciades per la desigualtat social per inspirar el diàleg crític i una societat més sana. Els projectes de Jody Stillwater es basen en la lògica dels somnis i en la realitat tàctil, amb un enfocament transformador de la semiòtica visual.

Director/Editor: Jody Stillwater. Coreògraf: Nicole Klaymoon. Productora: Lindsay Gauthier. Director de fotografia: Michael Epple. Performers: Micah Head, Branca Mahesh Hall, Amber Julian, Jon Lee, Valerie Troutt. Productor executiu: Judy Flannery & Suzanne Oberlin. Post-So: Patrick Shaffer. Música original: Valerie Troutt i Kool Kyle. Partitura original: Patrick Shaffer i Jody Stillwater. Guarda-roba: Jarred Garza. Direcció de producció: Lauren Finerman & Genevieve Hand. 1er assistent de direcció: Alex Irwin & Clare Schweitzer. Gaffer: Chris Galdes. Grip: Tandy Kyne. AC: Lawrence Abad . DIT: Ben Estabrook & Dylan Love. So: Alex Irwin & Clare Schweitzer. Fotografia: Aleksey Bochkovsky. PA: Terrence Paschal & Steve Merlo. Assistent de localització: Anza Jarsche, Rewa Bush & Tom Shean. Càtering: Dan Tosh. Art escultòric: Peter Müller. Gràcies a Djerassi Resident Artists Program & Margot H. Knight, Little Giant Lighting i Grip Co. i Videofax. Aquesta obra ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Fundació Kenneth Rainin, la Fundació Zellerbach Family i la Fundació Fleischhacker.

RCR Selecció 2019: El moviment a la imatge fílmica

Ivan Pintor

Ivan Pintor Iranzo (Barcelona, 1975) és Doctor en Comunicació Audiovisual. És professor agregat del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i ha impartit classes a universitats d’Itàlia, Argentina i Colòmbia. Ha contribuït a més d’una trentena de llibres, entre els quals Poètiques del gest al cinema contemporani, Il Cinéma de Juliol Medem i Univers Lynch. Ha dirigit nombrosos cicles per al CaixaFòrum, així com el congrés Mutacions del gest (UPF, 2012). Ha realitzat diverses peces audiovisuals per a museus i televisió i escriu habitualment al suplement Cultura/s de La Vanguardia.

Drape
Japó (2010), 2:45 min
Direcció: Toshinori Tanaka

Drape utilitza la noció d’espectralitat a través d’un cos que està constantment desapareixent i reapareixent gràcies al muntatge. El cos és efímer, envoltat d´un bosc d´arbres que roman sòlid, mentre que el ball evoluciona en formes canviants d´absència/presència. Toshinori Tanaka és un cineasta que va estudiar al Cavendish College de Londres i ara actua com a professor a la Universitat de Fukuyama i com a subdirector de l’organització sense ànim de lucre iD Onomichi. Masumi Saito és artista i directora de moviment que treballa en teatre, cinema, art i moda.

Director: Toshinori Tanaka; Música: Haruka Nakamura; Intérprete: Masumi Saito.

RCR Selecció 2019: Gravetat i una mica de Gràcia

Smiljan Radić

Smiljan Radic Clarke (Santiago de Xile, Xile, 1965) és arquitecte per l’Escola d’Arquitectura de la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile i l’Istitutto Universitari di Architettura di Venezia. El 1995 obre la seva pròpia oficina a Santiago de Xile, sempre en col·laboració estreta amb l’escultora Marcela Correa. Se li ha reconegut entre d’altres amb el Premi Design Vanguard del Architectural Record (2008); el premi al Millor Edifici Xilè de la Universitat Major, Xile (2013, 2015 i 2018), i el Premi Arnold W. Brunner Memorial de l’Acadèmia Americana d’Arts i Lletres, EUA. El 2009 és nomenat membre honorari de l’American Institute of Architects, EUA. Ha impartit nombroses conferències i la seva obra ha estat objecte d’exposicions a Mèxic, Argentina, Espanya, Estats Units, Noruega i Àustria. Els seus projectes han estat publicats a revistes d’arquitectura internacionals com El Croquis, 2G, Revista Internacional d’Arquitectura, a+u, ARQ, Casabella, Detail i Lotus.

Water on Asphalt
Alemanya (2014), 1:25 min
Direcció: Johanna Reich

L’artista està pintant amb aigua al carrer. Els reflexos apropen el cel llunyà i els arbres al “destructor” – l’asfalt. Water on Asphalt (“Aigua a l’asfalt”) mostra l’ambigüitat entre el progrés digital i una naturalesa que desapareix. Es converteix en un “memento mori” – una memòria virtual que reflecteix el dilema ecològic imminent del nostre temps. Johanna Reich treballa en el camp del vídeo art, experimentant amb diferents mitjans com a vídeo, fotografia i instal·lació. El seu treball presta especial atenció a les vídeo performances, en què juga (literalment i metafòricament) amb la càmera, enganyant-la i qüestionant la imatge resultant.

Artista visual, cineasta: Johanna Reich.

Fotografiar amb els cinc sentits

Hisao Suzuki

Hisao Suzuki (Yamagata, Japó, 1957) va graduar-se a l’Escola de Fotografia de Tokio, 1979. Fascinat per l’arquitectura de Antoni Gaudí, arriba el 1982 a Barcelona, on fixa la seva residència. En 1986 comença a col·laborar amb la revista El Croquis, i es converteix en el seu fotògraf principal, contribuint d’aquesta manera al reconeixement de la publicació com al mitjà de difusió d’arquitectura contemporània amb més prestigi a nivell mundial. Les seves fotografies s’han publicat en gairebé totes les revistes internacionals d’arquitectura i disseny així com en nombrosos llibres.

Ma mère l’oye (extract)
Bèlgica / França (2001), 5:35 min (Original 27 min.)
Direcció: Thierry De Mey:

Per encàrrec de la TV francesa ART, la versió televisiva de la pel·lícula Ma mère l’oye (La meva mare l’oca) de Thierry De Mey és un captivador collage multidisciplinari, dirigit, ballat i filmat als boscos que envolten Brussel·les. La versió original realitzada per ser exhibida a 3 pantalles i acompanyada per una orquestra tocant la famosa obra homònima de Ravel.

Amb: Radek Hewelt, Igor Paskiewicz, Iris Bouche, Tijen Lawton, Cristian Duarte, Shiani Granot, Pascale Gigon, Brice Leroux, Marion Levy, Manuela Rastaldi, Samir Akika, Annabelle Chamgon i Cédirc Charron, Erna Omasdottir, Sidi i Dami Anne Teresa De Keersmaeker i Jonathan Burrows, Lieve Meeusen, Kate Mc Intosh, Eugénie De Mey, Riina Sastamoinen, Efrat Rubin, Michèle Anne De Mey, Thomas Hauert, Etienne Guilloteau i Marco Paccagnella. Director: Thierry De Mey; Música: Maurice Ravel; Cambra: Aliocha Van der Avoot Thierry de Mey; Edició: Boris Van der Avoot, Isabelle Boyer.

Selecció RCR 2018: Somni i Natura. Conversa de William Curtis amb RCR a la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2018

William J. R. Curtis (Birchington, Kent, Regne Unit, 1948) és historiador d’arquitectura, crític, escriptor, pintor i fotògraf. Es va graduar el 1970 al Courtland Institute of Art de la Universitat de Londres i es va doctorar el 1975 a la Universitat de Harvard. El seu llibre “Arquitectura moderna des de 1900” (1982) és una obra de referència de la història i crítica de l’arquitectura. Ha estat guardonat pel Comité international des critiques d’architecture (1985), la Society of Architectural Historians (Estats Units, 1982), la Medalla de Plata de la World Architectural Biennale (1989) i la Medalla Alice David Hitchcock de la Society of Architectural Historians of Great Britain (2004).

Duet
Països Baixos (2013), 2 min
Direcció: Jacqueline Kooter

Amor lubricat… joc o lluita? Jacqueline Kooter és artista visual i cineasta. Fundadora de l´organització d´art STOV i membre del consell i curadora de l´espai artístic Outline Amsterdam fins al 2000. Ella treballa i viu a Amsterdam. Les seves pel·lícules s’han projectat a múltiples festivals internacionals (de dansa i curtmetratge) a Europa, Estats Units, Hong Kong, Indonèsia, Nepal, Pakistan i Japó.

Direcció, coreografia i compleció: Jacqueline Kooter; Música: Eric Vloeimans i Jeroen van Vliet.

On va el temps perdut?

José Manuel Castanheira

José Manuel Castanheira (Castelo Branco, Portugal, 1952) és Doctor en Arquitectura i Escenografia, i ensenya a la Universitat d’Arquitectura de la Universitat de Lisboa des de 1982. La seva vasta obra es caracteritza per la diversitat de disciplines que toca, principalment Escenografia i Arquitectura teatral, Escenografia d´Exposicions i Pintura. Ha estat guardonat amb premis nacionals i internacionals i ha dirigit pràctiques i seminaris a festivals, universitats i altres institucions a Espanya, Grècia, Itàlia, Bèlgica, Croàcia, França, República Txeca, Suïssa, Mèxic, Cuba i Brasil. També és autor i consultor de projectes arquitectònics per a teatres. Treballa al teatre des del 1973, amb més de 300 dissenys escènics. La seva obra assoleix una dimensió internacional després de la seva retrospectiva presentada pel Centre Georges Pompidou de París i la Fundació Gulbenkian de Lisboa. Des del 2010 és membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts d’Espanya i des del 2019 membre de l’Acadèmia d’Arts Escèniques d’Espanya.

Amb la col·laboració de l´Academia de Artes Escénicas de España

Abstracció i llum

William J.R. Curtis ens convida amb aquest petit i poètic cicle a descobrir la seva particular mirada que va mostrar a l’exposició Abstracció i llum a la Capella del Palau de Carles V al Conjunt Monumental de l’Alhambra i Generalife del 28 setembre al 22 novembre de 2015. Artista, fotògraf, historiador i crític d’arquitectura, l’exposició explora maneres de veure l’arquitectura i el paisatge amb un èmfasi particular a la llum, la geometria, l’aigua, l’espai i l’ombra mitjançant una selecció d’obres, a més de traçar un viatge de descobriments mitjançant un món d’imatges i formes. A Abstracció i llum, Curtis combina la lucidesa històrica i la sensibilitat poètica per oferir-nos una nova visió de l’Alhambra.

El catàleg bilingüe “Abstracció i Llum. Abstraction and Light” inclou una introducció d’Álvaro Siza Vieira, diversos textos fonamentals sobre l’abstracció escrits per William J.R. Curtis, un epíleg de Juan Domingo Santos i diverses reflexions crítiques sobre l’artista aportades per diversos autors, com Juhani Pallasmaa.

Waves
República Txeca (2017), 3 min
Direcció: Vojtěch Domlátil

Waves és una pixelació no narrativa del paisatge txec. “Un observador, que aclareix la seva ment i redueix el nombre dels seus mitjans només per treballar amb el temps i l’espai, no només aconsegueix cert èxtasi de pixelació, sinó que també, si s’uneix a “l’onada”, el camí l’absorbeix del tot”. Cineasta independent txec, animador, il·lustrador, dissenyador gràfic i professor assistent a l’estudi d’animació de la Universitat de West Bohèmia a Pilsen. A les seves últimes pel·lícules se centra en els aspectes poètics de l’animació stopmotion, oscil·lant entre animació, documental i experiment.

Director, Dissenyador, Productor: Vojtěch Domlàtil.

Conferència sobre res arquitectura

Laia Torrents i Roger Aixut

cabosanroque és un duo d’artistes sonors que neix d’un nombrós col·lectiu musical format a Barcelona el 2001. A cavall entre les arts plàstiques i escèniques, i la música experimental, el seu treball gira al voltant de les capacitats performatives de la màquina, l’objecte i el so. Des del 2015 són artistes residents a la Fundació Lluís Coromina, a Banyoles. cabosanroque són Laia Torrents (Vic, 1976) llicenciada en Enginyeria Superior Industrial per la UPC i estudis superiors de Composició, Harmonia i Arranjaments, i Roger Aixut (Barcelona, 1975) llicenciat en Arquitectura, UPC.

Miralls de la imaginació

La seqüència titulada Miralls de la imaginació se centra en les atmosferes de l’Alhambra evocant l’esperit del lloc, les superfícies d’aigua reflectants, la llum sublim i les ombres misterioses. Com a miralls de la imaginació, les seves obres reflecteixen mars interiors de la ment. Si hi ha semblances entre les pintures i les fotografies és perquè provenen del mateix món interior, dels mateixos models de pensament. Aquestes estructures mentals influeixen tant en la percepció com en la creació de formes. Les seves obres de diverses tècniques reflecteixen una manera congruent de mirar les coses. L’abstracció és allò que tenen en comú.

Records i ressonàncies

Descrits com a “paisatges mentals”, els seus quadres i dibuixos abstractes suggereixen moltes realitats i no obstant no poden vincular-se a cap tema en particular; sempre resulten ambigus. Hi ha un èmfasi marcat en els materials, però l’objectiu és explorar allò immaterial. Aquestes obres suggereixen els estrats, els nivells, les empremtes i l’atmosfera del paisatge, alhora que evoquen un cert esperit invisible; al seu torn, arriben als racons ocults de la memòria i la imaginació.

Dibuixos

Al llarg dels anys, William Curtis ha recollit les seves impressions i observacions de viatge en petits quaderns portàtils. Els seus esbossos registren els llocs visitats i els llocs vists, però també penetren en les qualitats essencials dels edificis experimentats.

Veure els dibuixos de William Curtis: https://pkk942.wixsite.com/williamcurtis/drawings

Microcosmos

L’abstracció pot proporcionar una manera de condensar significats complexos en una forma aparentment simple. Permet explorar realitats ocultes més enllà de les característiques superficials del món visible. Les obres de Curtis destil·len les seves impressions de la “naturalesa” en el sentit més ampli, alhora que evoquen records i temes mítics. De vegades fan referència als misteris de l’aigua, la geologia, la llum i el paisatge.

Veure la col·lecció de pintures Microcosmos de William Curtis https://pkk942.wixsite.com/williamcurtis/microcosms

El paraíso de Nunca Jamás
Espanya (2013), 4:16 min
Direcció: Yago de Mateu

Hi ha espais màgics i éssers extraordinaris amb el poder arravatador capaç de canviar el curs de la vida d’obrir-nos els ulls i atorgar-nos una nova mirada neta amb què volar sense por a través de la finestra cap a la segona estrella a la dreta i tot recte fins a l’alba… Yago de Mateo es dedica a la creació artística audiovisual. De perfil multidisciplinar i format en il·lustració, disseny gràfic, muntatge i edició de vídeo, es bolca cap a la investigació del cos a l’espai. Des de la perspectiva de la dansa i la videocreació, de Mateu explora els llenguatges i disciplines de la performance, el teatre de carrer, la instal·lació sonora i lumínica i participa en nombroses intervencions en espais urbans i naturals.

Director: Yago de Mateo; Artista: Cristina Omecanya.

Quan arriba el silenci

Pep Ramis i María Muñoz

Pep Ramis (Manacor, 1962) és director d’escena i ballarí-actor. María Muñoz (València, 1963) és coreògrafa i ballarina. El 1989 formen el grup de creació Mal Pelo amb espectacles com L’animal a l’esquena (2001), En el silenci (2003), BACH (2004) i The Mountain, Truth and Paradise (2017). Mal Pelo ha rebut, entre d’altres, el Premi Nacional de Dansa 2002 atorgat per la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional de Dansa 2009. En 2001 impulsen L’animal a l’esquena, un centre de creació i intercanvi multidisciplinari per a l’experimentació i l’intercanvi d’idees i experiències entre directors d’escena, músics, videoartistes, teòrics i ballarins a una masia de 19 hectàrees a Celrà, Girona

Transformacions de la llum

Les fotografies de Curtis no són mers registres dels seus llargs viatges, són també interpretacions poètiques de llocs visitats i llocs vists i experimentats. Igual que les seves pintures i dibuixos, l’estructura abstracta té un paper essencial a les seves imatges. Les seves fotografies usen de manera evocadora la llum i l’ombra i suggereixen espais per a la meditació. Curtis ha escrit: “Una fotografia depèn de l’angle elegit, però també està influïda pels nostres filtres intuïtius, per la nostra manera de veure; registra certs fets del món exterior, però respon també a una configuració interior. El fotògraf es guia gairebé inconscientment per records i somnis, per estructures formals i per les imatges preferides. La fotografia pot donar forma a una visió del món; convida a la reflexió sobre l’ambigüitat.

Paraules de clausura

Miquel Molins, Fundació Banc Sabadell

Miquel Molins Nubiola (Barcelona, 1953) és doctor en Història i Teoria de l´Art Contemporani. Actualment és president de la Fundació Banc Sabadell. Ha estat professor de les escoles Eina i Massana de Barcelona i director de tesi del Màster Metròpolis de la Universitat Politècnica de Catalunya, va ser visiting professor a l’Art History, Theory and Criticism Department of School of Art Institute of Chicago (1994-95) i fins 2017 ha estat professor de Teoria i Art Contemporani de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha dirigit el Museu d´Art Contemporani de Barcelona i va ser conservador de la Fundació Miró de Barcelona. Ha comissariat diverses exposicions a Espanya ia l’estranger. Ha publicat diversos assaigs sobre crítica i art modern i contemporani a publicacions i premsa especialitzada.

La Fundació Banc Sabadell es va constituir com a fundació privada a l’any 1994 amb el propòsit d’estimular l’excel·lència i promoure el saber i la cultura. L’objectiu de la Fundació és promoure activitats de divulgació, formació i investigació en els àmbits educatiu, científic i cultural, així com fomentar i donar suport al talent jove. S’ha consolidat com a organitzadora dels prestigiosos guardons Premi Fundació Banc Sabadell a la Investigació Biomèdica, a la Investigació Econòmica i a les Ciències i Enginyeria.

Cinere
Espanya (2016), 3:16 min
Direcció: Nuria Mosqueira

Cinere ens situa en una muntanya cremada per l’onada d’incendis de l’estiu del 2015 a Galícia. Des d’una visió poètica mostra la terra en cendres i la contraposa a una mirada somiada o imaginada que ens deixa veure, allà a l’horitzó, allò que potser hi va haver o ens agradaria assolir. Un fragment que, com a paisatge, podríem escollir per pintar i contemplar-lo. Però la realitat assola els camps i només queden unes mans que intenten recuperar un bosc imaginat, jugant amb petites flors i branques que l’incendi va deixar com a restes. Nuria Mosqueira és una artista multidisciplinària que basa la seva pràctica en l’exploració de contextos propers que provoquen un xoc, estranyaments davant d’un món en constant fractura. Busca reconstruir, mostrar ferides per intentar guarir-les, així com qüestionar tota visió hegemònica davant d’aquestes realitats.

Artista visual, cineasta: Nuria Mosqueira.

Camuflatge arquitectònic

Pep Gatell

L’enfocament interdisciplinari de La Fura dels Baus ha portat a amalgamar allò ritual i atàvic amb allò hipertecnològic a l’escena: des de les primeres propostes fureres d’impacte, passant per cerimònies olímpiques, escenificacions d’òpera o produccions en línia. Des del 1979 la companyia també estudia les metodologies de creació del col·lectiu i la consolidació de nous discursos escènics. La capacitat de risc i de contagi creatiu ha proporcionat a La Fura un ampli reconeixement internacional, tant a nivell de públic com de crítica, i també pel que fa a la investigació acadèmica. Pep Gatell (Barcelona, 1958) va participar en la creació i interpretació dels primers espectacles de la companyia que la van consolidar internacionalment, creant el llenguatge furer: el mètode de creació col·lectiva basat en la fricció. És el president de la Fundació Èpica, amb qui La Fura projecta la seva solvència creativa i l’èxit del seu mètode a través d’un centre que reuneix aprenentatge i experiència.