Programa obert 2019

El tema de l’edició 2019 ha estat el moviment.

Les deu conferències van estar a càrrec de Jaume Mayol, Josep-Maria Mallarach, Ferran Adrià, Sara de Giles, Bibiana Puigdefàbregas, Benoît Decron, Ivan Pintor, Hisao Suzuki, Eduardo Bonito i Smiljan Radić, totes precedides per creacions de videoart del cicle Matèria Bosc.

Matèria Bosc és una selecció d’onze obres de videodansa i videoart que exploren la potència estètica del bosc a través del cos, la imatge i el moviment. La idea de Materia Bosque sorgeix inspirada en la vinculació íntima que l’obra de RCR Arquitectes té amb els arbres com a primera matèria de construcció d’espais de vida. L’arbre és un element essencial del paisatge que, a més a més, ens regala ombra, aliment, medicina, llenya, fusta, pau i futur; però si aprenem a mirar-lo, es converteix en un altre ésser viu amb qui compartim territori, col·laborem, dialoguem i ballem.

Agraïments a REDIV – Xarxa Iberoamericana de videodansa, Dança em Focus, Fiver, Simon Whitehead, Brisa MP, i a tots els convidats de les conferències del Programa Obert 2019 que han inspirat la selecció.

Gravity of Center
Canadà (2011), 13 min
Direcció: Thibaut Duverneix y Victor Quijada
Coreografia: Victor Quijada

L’espai de natura i l’espai arquitectònic conviuen a Gravity of Center com a universos paral·lels que simbolitzen el conflicte entre l’assimilació social i la necessitat d’individualisme; la dicotomia entre abundància i escassetat, i la mentalitat de manada versus la mentalitat de ramat.

Concepte, direcció, i edició: Thibaut Duverneix y Victor Quijada.  Coreografia: Victor Quijada.  Direcció de fotografia: Christophe Collette.  Música i disseny de so:  Jasper Gahunia. Ballarins: Elon Höglun, Emmanuelle LePhan, Daniel Mayo, Anne Plamondon, Victor Quijada. Coproducció de Natalie Galazka, Sach Baylin-Stern, el grup RUBBERBANDance i ANTLER Films, amb el suport de BravoFACT, the Canada Council for the Arts, Société de la Place des Arts de Montréal, i Conseil des arts et des lettres du Québec.

Estàtica. Elogi de la lentitud

Jaume Mayol

TEd’A arquitectes va ser fundat per Irene Pérez Piferrer (Barcelona, 1976) i Jaume Mayol Amengual (Mallorca, 1976), arquitectes per l’Escola d’Arquitectura de Vallès (ETSAV-UPC). Jaume Mayol és doctor arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya. Han estat jurat i professors visitants a diverses universitats, entre elles Cornell, l’Acadèmia di Architettura di Mendrisio, l’Escola d’Art Kingston a Londres, la KTH Estocolm i la TU Munic. Actualment estan ensenyant a la Fakultät für Architektur TU Graz (Àustria) i a la Stuttgart Universität (Alemanya). La seva obra es va exposar al Pavelló d’Espanya a la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2016, al Pavelló català-balear a la Biennal d’Arquitectura de Venècia de 2012 i a l’exposició itinerant ‘Materia sensible: Joves arquitectes catalans 2010-2012’.

Four Solos in the Wild
Regne Unit (2016), 18 min
Direcció: Ray Jacobs
Coreografia: Mervyn Bradley, Erika Juniper, Graham Busby y Andrew Kelly

La veritat i la profunditat en l’art sovint són evocades per artistes no professionals. Els intèrprets Mervyn Bradley, Erika Juniper, Graham Busby i Andrew Kelly van passar dues setmanes al bosc de Tycanol a Gal·les i, a partir d’aquesta experiència, van crear quatre solos de dansa on juguen amb els seus límits físics i perceptius per lliurar-se a una absoluta simbiosi amb la naturalesa. És un projecte realitzat amb Arty Party, una associació que treballa amb adults amb diversitat funcional d’aprenentatge per explorar, expressar i celebrar la seva creativitat.

Intèrprets solistes: Mervyn Bradley, Erika Juniper, Graham Busby i Andrew Kelly. Performers del projecte: Chloe Shepherd, Dean Warburton, Georgie Dawson. Suport creació: Anna Belyavin, Fran O’Boyle, Tara Rutter. Mentora coreogràfica: Rachel Liggitt. Música: Deuair. Disseny so: Jonah Brody. Facilitador de residència: Simon Whitehead. Vestuari i disseny: Wren Miller. Abastament: Drew Robertson Jacobs. Assistent de càmera: Callum Barre. Director de fotografia: Jonathan Tritton. Edició: Jonathan Tritton i Ray Jacobs. Mescladors de doblatge: Andrew Wilson i Rob Edwards. Fotografia: Chris Nash i Ray Jacobs. Dirigida per Ray Jacobs. Produït per Arty Party.

El moviment de la vida: Respectar i restaurar el flux de l’entorn natural

Josep Maria Mallarach

Josep Maria Mallarach (Olot, 1955) va ser el primer director del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (1985-1991) i va coordinar amb Josep Germain la primera avaluació del sistema d’espais protegits de Catalunya (2001-2003). Forma part del Grup de Treball d’avaluació de l’efectivitat de la gestió dels espais protegits de la Comissió Mundial d’Àrees Protegides de la IUCN. Va redactar el capítol d’avaluació del Pla d’Acció dels Espais Naturals Protegits d’Espanya (2002) i la primera avaluació (2007). Des del 2001 dirigeix el màster d’espais naturals protegits de les universitats Autónoma de Madrid, Complutense i d’Alcalá de Henares. Ha publicat sis llibres i nombrosos articles. És fundador de l’associació Silene per estudiar, divulgar i promoure el patrimoni espiritual i cultural immaterial i els seus valors inherents, especialment pel que fa a la Natura.

One Floor Above They Sing Until Someone Swims With Dolphins
Rússia (2017), 10 min
Direcció i coreografia: Vik Laschenov

Els herois d’aquesta rondalla contemporània treballen en grans corporacions. Són exitosos i elegants però semblen infeliços. Estan intentant donar sentit a la seva vida i, gairebé de manera inconscient, acaben escapant-se al bosc tractat aquí com un espai on tot és possible. El vídeo art “One floor above they sing until someone swims with dolphins” utilitza la ironia, les paradoxes i la nostàlgia per acompanyar aquesta cerca. Vik Laschenov ha estudiat cinema i dansa i treballa amb la cultura de masses, el pop, el kitsch i l’estètica de l’error.

Director i guionista: Vik Laschenov. Ballarins: Alexey Kirsanov, Vladimir Ermachenkov, Emil Agaev, Iuri Kordas, Alexey Tsurkan, Alexandr Margorin, Roman Finogeev, Boris Borisov, Vasili Korneev, Konstantin Kuzmin, Andrey Glazov, Pavel Smirnov, Iliya Silaev, Ivan. · So (música): Vik Laschenov. Cambra: Nikita Lychev, Sergei Kuznetsov, Lena Artemenko, Alexey Kurbatov, Vik Laschenov. Editor i productor: Vik Laschenov.

Comprendre la innovació

Ferran Adrià

Ferran Adrià Acosta (Hospitalet de Llobregat, 1962) comença el 1980 com a rentaplats a l’hotel Playafels de Castelldefels, on es familiaritza amb les tècniques culinàries bàsiques. El 1982 ingressa al prestigiós restaurant Finisterre. A l’estiu del 1983 passa el seu mes de permís del servei militar al restaurant de Cala Montjoi on entra com a cap de partida el 1984 fins al seu nomenament pel director, Juli Soler, com a cap de cuina en tàndem amb Christian Lutaud. El 1986 passa a convertir-se en xef únic d’elBulli. A partir del 1987, Ferran decideix proposar la seva pròpia manera de veure la cuina. Fins al 1993, aquest “estil mediterrani” marca la cuina d’elBulli. El 1990 neix elBulli S.L., societat formada per Juli Soler i Ferran Adrià. Apareixen una sèrie de nous conceptes, elaboracions, tècniques i formats de servei que preparen el camí al canvi que es produirà de manera incontestable el 1994. El 2000 es crea elBullitaller, al carrer Portaferrissa de Barcelona, i s’estableix un nou model de creativitat . El 2011 elBullirestaurante tanca les portes per transformar-se en elBullifoundation el 2013, fundació privada d’estructura familiar promoguda per Ferran Adrià i Juli Soler.

Degrau em grau
Portugal (2015), 8 min
Direcció: Hugo França
Coreografia: Carolina Rocha

Les illes Açores és el territori que han escollit Hugo França i Carolina Rocha per crear aquesta obra que transita de manera intermitent entre els artificis de l’arquitectura i els espais de naturalesa que els suporten. A l’obra, els creadors ens animen a experimentar l’illa on van néixer ia sotmetre’ns als seus jocs de formes i perspectives. A Degrau em grau el cos, l’arquitectura i la natura es converteixen en ponts entre el cel i la terra. Són llocs reals es transformen en mons paral·lels desproveïts de narrativa però plens d’utopia, espontaneïtat i llibertat.

Direcció: Hugo França.  Coreografia i interpretació: Carolina Rocha.

Espais de relació, moviment i connexió

Sara de Giles

Sara de Giles Dubois (Sevilla, Espanya, 1972) és doctora arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Sevilla (ETSAS), on és professora associada al Departament de Projectes Arquitectònics. Des del 1998 és sòcia de José Morales Sánchez, que funda l’estudi el 1987 amb Juan González Mariscal. L’any 2004 l’estudi es consolida sota la denominació Morales de Giles Arquitectos SL. La seva obra ha estat reconeguda amb nombrosos premis nacionals i internacionals i exposada a la Biennal d’Arquitectura de Venècia (2000, 2002 i 2006); a l’exposició “On Site: Nueva arquitectura en España” al MoMA; i a la Biennal d’Arquitectura Espanyola (1997, 1999, 2001, 2007 i 2009). Han dirigit tallers a universitats com la Universitat IUAV de Venècia, la TU Berlin, la Universitat de Texas, la London Metropolitan School, la Universitat Catòlica de Santiago de Xile, entre d’altres.

Outside In
Suècia (2011), 10 min
Direcció: Tove Skeidsvoll i Petrus Sjövik
Coreografia: Tove Skeidsvoll

Què és real i què és escènic? La interpretació impecable de Tove Skeidsvoll a “Outside In” demostra que la versemblança d’un cos performàtic pot encomanar l’espai escènic convertint-lo en real. A l’obra, el bosc actua com a espai inductor de somnis i l’ésser que l’habita haurà d’usar la força de la imaginació per superar tota mena d’interferències i seguir el seu camí. La pel·lícula és una col·laboració de la ballarina i coreògrafa amb el fotograf Petrus Sjövik i va ser gravada a Norrlands-Operan a Umeå, Suècia.

Concepte, guió i direcció: Tove Skeidsvoll & Petrus Sjövik. Coreografia: Tove Skeidsvoll. Director de fotografia: Peter Sjövik. Edició: Nils Moström. Interpretació: Tove Skeidsvoll. Música: Johannes Burström. Produït per Norrlands Operan en col·laboració amb Film i Västernorrland.

L’espai lúdic

Bibiana Puigdefàbregas

Bibiana Puigdefàbregas i Sagristà (Sant Pol de Mar, Barcelona, 1972) és llicenciada en art dramàtic, a l’especialitat d’escenografia, per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, i ha cursat estudis d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya. Treballa des del 1998 com a escenògrafa professional. Ha fet l’escenografia de diversos espectacles dirigits per Àlex Rigola i ha treballat amb el director d’escena Ramón Simó. Ha col·laborat amb l’autora i directora Carol López i amb directors d’escena com Josep Maria Mestres, Magda Puyo, Rafel Duran, Mario Gas o Sven Eric Bechtolf o Xicu Masó. Des del 2007 és professora de disseny escènic de l’Institut del Teatre, on ha estat cap d’especialitat d’escenografia del 2013 al 2017. Ha impartit cursos en el Teatre San Martín de Buenos Aires (2006) o la Universitat del País Basc (2007, 2008, 2010 i 2011) i publicat l’article “Landscape as the Backgroud for Scenic Art” a la revista Theatre and Performance Design editada per la Quadriennal de Praga (2016).

Motus Gravis
Itàlia (2013), 1 min
Direcció: Michele Ragni

Direcció i edició Michele Ragni. Música original: Andrea Rellini, violoncel. Interpretació: La Natura.

Concrescence
Canadá (2017), 2 min
Direcció: Dan Browne

Dues obres curtes que, juntes, ens parlen de la gràcia i l’elegància del moviment del món. “Motus Gravis”, del realitzador italià Michele Ragni, és un videoart de 60 segons que capta la dansa hipnòtica i sofisticada dels arbres. Per la seva banda, a “Concrescence” Dan Browne aconsegueix, a partir del collage en moviment, ressaltar la brillantor dels colors foscos de la naturalesa hivernal. Michele Ragni és un vídeo artista italià amb àmplia trajectòria en la creació de videodansa. Dan Browne és un videoasta i artista multimèdia que explora els patrons de la natura a través de formes cinètiques i denses.

Art en moviment: Pierre Soulages

Benoît Decron

Benoît Decron (1959) va ser conservador en cap del Museu de l’Abadia de Sainte-Croix a Les Sables-d’Olonne, França, del 1997 al 2009. Ha publicat llibres i articles sobre Peter Saul, François Rouan, Marc Desgrandchamps y Philipe Cognée, Carlo Zinelli, Emil Nolde, Gaston Chaissac, Jean Dubuffet, i sobre la correspondència Chaissac-Jakovski. Actualment és director del Museu Soulages a Rodez, França, ciutat natal de Pierre Soulages, l’artista francès viu més cotitzat, conegut per la radicalitat de la seva pintura abstracta. Decron custòdia la col·lecció permanent de l’artista, amb una vintena d’olis sobre tela, realitzats entre el 1940 i el 1970, i un centenar d’obres utilitzant la tècnica de la impressió.

The Wind Telephone
EUA (2016), 6 min
Direcció: Jody Stillwater
Coreografia: Nicole Klaymoon

L’obra és un viatge al món imaginari d’una nena que acaba de perdre la mare, construint un paisatge íntim i atemporal on la protagonista intenta trobar el seu lloc. La companyia de Nicole Klaymoon treballa amb narratives silenciades per la desigualtat social per inspirar el diàleg crític i una societat més sana. Els projectes de Jody Stillwater es basen en la lògica dels somnis i en la realitat tàctil, amb un enfocament transformador de la semiòtica visual.

Director/Editor: Jody Stillwater. Coreògraf: Nicole Klaymoon. Productora: Lindsay Gauthier. Director de fotografia: Michael Epple. Performers: Micah Head, Branca Mahesh Hall, Amber Julian, Jon Lee, Valerie Troutt. Productor executiu: Judy Flannery & Suzanne Oberlin. Post-So: Patrick Shaffer. Música original: Valerie Troutt i Kool Kyle. Partitura original: Patrick Shaffer i Jody Stillwater. Guarda-roba: Jarred Garza. Direcció de producció: Lauren Finerman & Genevieve Hand. 1er assistent de direcció: Alex Irwin & Clare Schweitzer. Gaffer: Chris Galdes. Grip: Tandy Kyne. AC: Lawrence Abad . DIT: Ben Estabrook & Dylan Love. So: Alex Irwin & Clare Schweitzer. Fotografia: Aleksey Bochkovsky. PA: Terrence Paschal & Steve Merlo. Assistent de localització: Anza Jarsche, Rewa Bush & Tom Shean. Càtering: Dan Tosh. Art escultòric: Peter Müller. Gràcies a Djerassi Resident Artists Program & Margot H. Knight, Little Giant Lighting i Grip Co. i Videofax. Aquesta obra ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Fundació Kenneth Rainin, la Fundació Zellerbach Family i la Fundació Fleischhacker.

El moviment a la imatge fílmica

Ivan Pintor

Ivan Pintor Iranzo (Barcelona, 1975) és Doctor en Comunicació Audiovisual. És professor agregat del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i ha impartit classes a universitats d’Itàlia, Argentina i Colòmbia. Ha contribuït a més d’una trentena de llibres, entre els quals Poètiques del gest al cinema contemporani, Il Cinéma de Juliol Medem i Univers Lynch. Ha dirigit nombrosos cicles per al CaixaFòrum, així com el congrés Mutacions del gest (UPF, 2012). Ha realitzat diverses peces audiovisuals per a museus i televisió i escriu habitualment al suplement Cultura/s de La Vanguardia.

Materia – Substance
Brasil (2012), 9 min
Direcció: Allison Moore
Coreografia: Aline Bernardi

Matèria – Substance és un poema visual realitzat a partir de l’estudi coreogràfic de les poesies del poeta brasiler Manoel de Barros. Dirigida per l´artista Allison Moore, amb textos i coreografia d´Aline Bernardi, l´obra investiga els jocs d´escala i perspectiva del paisatge mostrant com els nostres sentits de distància i proporció canvien en espais de natura. Matèria – Substance és el fruit d’un programa de col·laboració internacional realitzat durant una residència en una Eco Vila al Brasil.

Guió i concepció: Aline Bernardi i Allison Moore. Adreça, fotografia i edicció: Allison Moore. Performance, text i coreografia: Aline Bernardi. Enregistraments de so: Fernando Godoy. Edició de so: Allison Moore. Agraïments: Luis Bernardo Guzmin, Diumenges Guimaraes i Jairo dos Santos. Produït durant la Residència Artística Interaccions Urbà-Rural (2012) a l’Eco Vila Terra Una, Mines Gerais, Brasil.

Fotografiar amb els cinc sentits

Hisao Suzuki

Hisao Suzuki (Yamagata, Japó, 1957) va graduar-se a l’Escola de Fotografia de Tokio, 1979. Fascinat per l’arquitectura de Antoni Gaudí, arriba el 1982 a Barcelona, on fixa la seva residència. En 1986 comença a col·laborar amb la revista El Croquis, i es converteix en el seu fotògraf principal, contribuint d’aquesta manera al reconeixement de la publicació com al mitjà de difusió d’arquitectura contemporània amb més prestigi a nivell mundial. Les seves fotografies s’han publicat en gairebé totes les revistes internacionals d’arquitectura i disseny així com en nombrosos llibres.

Zenit
Espanya (2018), 3 min
Direcció: Derek Pedrós
Coreografia: Daniel Morales

La paraula “Zenit” prové de l’expressió àrab “rumb, direcció” i, a la videodansa de Derek Pedrós, la direcció de l’intèrpret, i dels arbres que l’envolten, sempre apunta al cel. Al bosc per créixer alt cal estar ben arrelat. Daniel Morales és un ballarí i coreògraf format a Danses Urbanes que ha desenvolupat el seu llenguatge propi a través de l’exploració a la dansa contemporània. Per la seva banda, el director Derek Pedrós és fotògraf i autor de diversos videodanses amb escenaris naturals de gran bellesa.

Director i Càmera: Derek Pedrós . Coreògraf i ballarí: Daniel Morales. Efectes de so: fonotecadecanarias.org. En col·laboració amb el Cabildo de Tenerife.

Matèria Bosc

Eduardo Bonito

Eduardo Bonito (São Paulo, Brasil, 1969) s’ha format en Arts Escèniques i Relacions Públiques per la Universidade de São Paulo (USP), Brasil, i en Actuació per la Middlesex University, Regne Unit. Actualment és un dels directors artístics de la Biennal d’Arts del Cos, Imatge i Moviment de Madrid (BACmadrid) i des del 2005 director de Dança em Foco – Festival Internacional de Video i Dansa (Brasil). Va ser director artístic del festival Panorama de Rio de Janeiro (2004-2013) i project manager a Artsadmin de Londres (1996-2001). És fundador de diverses xarxes i consultor per a institucions i fundacions d’Amèrica Llatina i d’Europa. Treballa regularment com a mentor d’artistes residents als Teatres de Canal de Madrid i d’artistes residents i participants del Projecte PEA al Graner/Mercat de les Flors de Barcelona. Des del 2017 és productor creatiu del col·lectiu danès hello!earth.

Fase
Bèlgica (2002), extracte de 15 min
Direcció: Thierry de Mey
Coreografia: Anne Teresa De Keersmaeker

“Fase” és l’adaptació a la pantalla de “Fase, Four Movements to the Music of Steve Reich”, dirigida pel cineasta i músic Thierry de Mey vint anys després de la seva estrena als escenaris. De Keersmaeker invoca la força performativa de la obra minimalista de Steven Reich i dibuixa amb els seus peus la rosa que va servir d’inspiració per al nom de la seva companyia. Matèria Bosc mostra “Violin Phase”, una de les quatre fases de l’obra filmades per De Mey.

Coreografia: Anne Teresa De Keersmaeker. Intèrpret: Anne Teresa De Keersmaeker amb suport de Michèle Anne De Mey a la creació. Anne Teresa De Keersmaeker i Tale Dolven des de finals dels anys noranta; Cynthia Loemij i Tale Dolven de manera alternativa. Música: Steve Reich (Piano Phase, Violin Phase, Come Out, i Clapping Music, interpretades per Edmund Niemann i Nurit Tilles al piano, i Shem Guibbory al violoncel. Llum: Remon Fromont i Mark Schwentner. Vestuari: Martine André i Anne Teresa De Keersmaeker Producció: Schaamte (Disseny) i Compagnie Roses & De Munt La Monnaie Producció: Avila, Sophimages, en coproducció amb Roses, NPS, ART France, RTBF Brugge 2002, La Monnaie i en col·laboració amb La Loterie nationale, VRT, CSals.

Gravetat i una mica de Gràcia

Smiljan Radić

Smiljan Radic Clarke (Santiago de Xile, Xile, 1965) és arquitecte per l’Escola d’Arquitectura de la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile i l’Istitutto Universitari di Architettura di Venezia. El 1995 obre la seva pròpia oficina a Santiago de Xile, sempre en col·laboració estreta amb l’escultora Marcela Correa. Se li ha reconegut entre d’altres amb el Premi Design Vanguard del Architectural Record (2008); el premi al Millor Edifici Xilè de la Universitat Major, Xile (2013, 2015 i 2018), el Premi Oris, Croàcia (2015) i el Premi Arnold W. Brunner Memorial de l’Acadèmia Americana d’Arts i Lletres, EUA. El 2009 és nomenat membre honorari de l’American Institute of Architects, EUA. Ha impartit nombroses conferències i la seva obra ha estat objecte d’exposicions a Mèxic, Argentina, Espanya, Estats Units, Noruega i Àustria. Els seus projectes han estat publicats a revistes d’arquitectura internacionals com El Croquis, 2G, Revista Internacional d’Arquitectura, a+u, ARQ, Casabella, Detail, Lotus i Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme.