En el RCR Summer Workshop de Paisatge i Arquitectura es planteja aquest exercici per a donar llum al tema controvertit, espinós i sempre “sense sortida” del museu d’arquitectura (en aquest cas d’arquitectura catalana). Perquè ja sabem que l’arquitectura no és fotografia, l’arquitectura és espai viscut. Es proposa donar vida a les incomptables “sales” del museu d’arquitectura catalana en una xarxa territorial estructurada en diferents capes (situació, època, temàtica…) que les identifiqui i assenyali i que siguin presentades de manera homogènia, des dels propis espais arquitectònics i amb el suport de la xarxa de seus i subseus col·legials, tot gaudint i excel·lint els recursos de què disposen.

Construir una casa, amb les pròpies mans, per a tornar a tenir sostre després d’un terratrèmol, en un clima calorós i humit.
Una peça central amb ventilació creuada on espai exterior i interior estiguin en continuïtat i que l’imprescindible dipòsit d’aigua creï la porxada. A ambdós costats les estances de dos dormitoris, un bany i una cuina completen la protecció i donen el servei a l’espai de la vida.

Quan a la ciutat d’Olot, en el marc de “L’artista del mes” organitzat pels Amics d’Olot amb la col·laboració del Museu Comarcal de la Garrotxa i la Fundació la Caixa, ens conviden a participar per a produir una instal·lació artística, estem motivats per a formar part del cercle de les arts des de la nostra disciplina i produïm una maqueta conceptual de la ciutat, la ciutat imaginària, on aquesta ve travessada per natura sota l’eslògan de que “la ciutat imaginària és aquella que comença allà a on continua el paisatge”.

Des del 1989 assessorem per aconseguir que la vida i l’activitat en el sí del Parc Natural no s’aturin però que no malmetin el paisatge ni en facin un pessebre obsolet. Una actualització permanent a partir de comprendre les bases que han generat el llegat que ens ha arribat fins avui i que volem llegar, nosaltres també, amb plenitud i actualització de valors i sense reproduccions banals. Aconsellem a qui té necessitats d’actuació en la direcció de preservar la vàlua paisatgística del territori d’acord amb els criteris del planejament i d’acord amb el coneixement de l’existent, que el seu estudi va portar a la redacció i publicació del llibre “Les cases que no criden”.

Fer sorgir l’embrió de la idea per a un tram de costa, idíl·lic, cap al nord del Mar Roig, amb un clima més temperat que zones més al sud o més centrals d’Aràbia Saudita, per a un nou assentament que conjugui vida d’habitants que hi resideixin amb vida de visitants. És un equilibri territorial el que cal preservar que posa a la balança el desert i els seus wadis amb el mar ple de coralls. Per això s’aconsella la creació de petits nuclis de 2.000 persones per tal de no saturar, de manera irreversible, determinats punts el territori per sobre-implantació, consum d’energia, generació de residus, i establiment d’infraestructures de comunicació.

En un equip multidisciplinari participem en unes jornades promogudes pel Ministeri de Medi Ambient francès per tal de debatre i proposar millores globals en territoris francesos menys afavorits i també assenyalant el camí d’actuacions puntuals, enteses com a fars, que ajudin en el camí de transformació.